4 badocs a l'Aimé Giral

Des de la "fundació" de la penya "3quartsdexv" (el dimarts 17 de febrer de 2009), el partit USAP- Montpellier era el primer partit que jugàvem a casa. Empesos per l’eufòria del moment, uns membres de l’associació, vam decidir anar a veure aquest matx a l’Aimé Giral. I sincerament, crec que va ser una molt bona pensada. Un ambient de festa, de disbauxa i alegria, envaeix els voltants de l’Estadi Aimé Giral a Perpinyà, quan juga el nostre equip. L’experiència, va ser molt bonica i diferent, i és per això que us escric un petita crònica. No és una crònica per fer-vos venir enveja, sinó perquè us animeu a venir el 25 d’abril, data que proposem per fer el primer desplaçament "oficial" del 3quartsxv (si és que al final juguen aquell dia i no el 24). Per cert, què vol dir en català tenir el cap “a tres quarts de quinze”? Vol dir que es té el cap malament, estar molt distret. Per tant, si estem distrets és perquè badem, i si badem és perquè som uns badocs (o també es pot dir badabadocs). Eus açí la raó del títol: 4 badocs a l’Aimé Giral, 4 membres del 3quartsdexv a l’Aimé Giral.

Crònica

Després d’estar badant una estona i sortir mitja hora més tard de l’horari que havíem previst, vam deixar Terrassa per anar cap a Perpinyà, amb la primera representació del “3quartsdequinze”. En “Bitxu” (en Xavi del barri de St. Llorenç, Terrassa), en Roma (de Rubí), i un servidor (del Bonaire, Terrassa), vam emprendre el nostre viatge amb cotxe fent una petita parada al poble del costat, Sabadell, on hi vam recollir en Miqui (que també és de Terrassa, però que viu desterrat per amor).

Després d’uns quants minuts en cotxe, una parada per posar benzina i una parada per inflar una roda punyetera que ens va espantar, vam arribar a la Catalunya nord. Veient que era molt aviat, vam decidir arribar-nos fins a la frontera, i vam continuar passat Perpinyà, fins a Salses. Vam fer una petita volta, ens vam fer unes fotografies a l’entrada del Poble i vam veure el Castell a distància, ja que com a bons catalans, ens feia mandra deixar el cotxe, pagar l’estacionament i les entrades pertinents.

Des de Salses, vam anar cap a Perpinyà per carretera i vam arribar a l’estadi, passant per davant del camp dels Dragons Catalans del Rugbi a XIII. A dos o tres carrers de l’Aimé Giral, vam poder aparcar, tot va anar molt ràpid i sense complicacions. Un cops baixats del cotxe, vam poder percebre ambient de Rugbi. Gent amb banderes, samarretes i bufandes, molts d’ells eren gent de Montpellier que es barrejaven amb la gent local sense cap problema.

Mirant el rellotge, observant que encara ens quedàvem unes hores, vam decidir buscar un bar i fer unes cervesetes. No sabíem si les de l’estadi serien amb alcohol i volíem omplir els dipòsits abans del partit. Eps! No malpenseu, no és alcoholisme, simplement, teníem set d’una bona cervesa i cap de nosaltres no coneix cap “sense alcohol” que tingui tan bon gust com les que sí que en tenen. ;-) Després de buscar i buscar un bar típic, d’aquells que tenen un barra llarga i taules per seure, vam desistir i vam dirigir-nos al “Western”, una mena de bar-restaurant petitó, on ens van servir unes heinekens i poc després vam dinar uns plats combinats a preus més o menys raonables. El Western realment és un lloc acollidor, el menjar era passable, però l’amabilitat dels seus propietaris era d’agrair. Vam entendre’ns-hi una mica en portuguès, una mica en espanyol, una mica en francès i una mica en català. Brutal! Fetes les postres i “assaborint” els cafès amb un anís que no puc recordar-me’n del nom i que segons la mestressa del local, és com un Maria Brizard però un pèl més sec (a hores d’ara encara li estem buscant les similituds amb el Maria Brizard), vam pagar i ens vam dirigir al camp.

A l’Aimé Giral, ambient, molt ambient i molt “bon rotllo”. Barreja de gent dels dos equips, catalans del nord i del sud, seguidors experts i seguidors novells, ... una gresca i una barreja de colors molt viva i agradable. Com a bons turistes, vam decidir anar a la botiga, on l’Albert es va enamorar d’una dependenta i a en Xavi li van demanar de manera excessivament educada, que deixés la bossa on portàvem menjar a l’entrada de la tenda. La botiga està molt bé, hi ha de tot i per a tothom. Els preus una mica alts, però en el món de l’esport ja se sap que sol passar: Una samarreta, li cuses un escut i patapam ... el preu es multiplica màgicament per 2 o per 3.

De cop, soroll!! Merda!! el partit ja ha començat i nosaltres badant amb les compres. Agafem la bossa i anem a canviar els nostres “eurus” per els “tincset” (moneda oficial de l’USAP que al canvi surt a 1 “tincset”= 1,5 euros ( i els preus: 2 Tincset = 1 cervesa, 3 Tincset = 1 sandwich).

Un cop trobats dins el camp a les graderies, vam constatar que el rugbi no és futbol. No només perquè no hi ha porteries i juguen 15 enlloc de 11, sinó perquè tothom seu barrejat, locals i visitants. S’intercanvien bromes uns amb els altres i ningú no falta el respecte a ningú. Les decisions dels arbitres són inapel·lables i ningú les discuteix un cop han estat preses. La gent pot entrar amb banderes que porten pals, doncs saben que no hi ha cap mena de perill que ningú la llenci contra el cap de ningú. Eps!! I el més important, la cervesa de l’Estadi porta alcohol!!! I pel que sembla, és molt tradicional veure el matx amb la cerveseta a la mà. O pot ser no, pot ser ho vam fer molt tradicional nosaltres. Bé, bromes a part, vam xalar de l’ambient i del partit. Al final, 50 a 13, un partidàs. També em va xocar que a la gent no els hi preocupava gaire que el seu equip perdés, no és que no animessin, o que no sentissin l’equip, sinó que no hi és aquell sentiment malaltís de voler guanyar el partit perquè és el meu equip i ha de guanyar perquè sí!! No, allà sembla que la gent assumeixi que qui guanya el partit és perquè s’ho mereix, ja sigui perquè ha jugat millor o perquè ha tingut més sort. Clar que en aquest enfrontament esportiu ja va haver-hi un moment que quedava bastant clar qui guanyaria, però no recordo que l’ambient, i aquesta sensació, variés gaire des del minut 1 fins al final.

I un cop acabat el partit, el “tercer temps”. Tot sortint de l’Estadi vam fotografiar-nos amb gent de Montpellier i amb algun català autòcton que parlava català (sí!! N’hi molt pocs, però encara en queda algun!!). Després cap al local de la penya bronca 2003, a fer més cervesetes i establir contactes. Quin local!! Si heu entrat a la seva web www.bronca2003.fr , ja l’haureu vist. Si pugeu a veure algun partit, hi heu d’anar perquè allà s’hi respira festa i bon ambient. Vam conèixer l’Henry i ens van tractar de meravella, l’únic que ens va sorprendre negativament, que dels 15 o 20 que hi havia per allà, ningú parlava català. Eps mentida!! N’hi havia un que sabia dir: Nas, dit, ull ... Suposem que en “Jan petit com balla” haurà contribuït a fomentar la llengua, una vegada més.

La nostra visita va finalitzar al centre de Perpinyà, a la botiga de l’USAP, i amb la típica visita al Castellet. Després de prendre un cafè a un bar del costat tot enraonant del omnipresent barça amb el propietari del local, vam decidir tornar cap al Vallès, amb el regust d’aquell qui prova un pastís boníssim i que té ganes de repetir.

Família, el 25 d’abril tots cap a Perpinyà!!