Irlanda s'emporta el VI Nacions del 2009

Després de 61 anys, els irlandesos tornen a manar en el rugbi europeu i s'emporten el torneig de les 6 nacions, el Gran Slam, la Triple Corona i la Millenium Trophy. Un èxit que fa història, doncs com ja havíem explicata en un article anterior, és el segon cop, en la història del torneig, que això succeix. i de quina manera!! Fins a l'últim minut no va poder exclatar la festa irlandesa. Però va explotar!! i de quina manera!!

Final històric del VI Nacions

Els homes de Declan Kidney (seleccionador irlandès), podrien assolir el seu segon Gran Slam de la història del torneig si guanyessin el darrer partit. La fita històrica no serà fàcil. Juguen contra Gal·les, segon classificat i amb opcions al títol, al Millenium Stadium a Cardiff. 61 anys després, els irlandesos podrien assaborir l’èxit de guanyar a tots els rivals en la mateixa setmana de la seva diada, el dia de Sant Patrici.

Els gal·lesos però, sortiran a per totes. Segons classificats, a 2 punts d’Irlanda, podrien emportar-se el campionat si guanyessin el matx. El País de Gal·les juga a casa, i no ha perdut al Millenium Stadium en els darrers 5 partits que han jugat del 6 nacions. De fet, el darrer enfrontament en que van ser derrotats a casa, va ser el 4 de febrer de 2007 contra Irlanda. Casualitat que de ben segur els motivarà, encara més si cap, per deixar-se la pell el camp i continuar amb la imbatibilitat a casa. A més, seria el segon torneig 6 nacions consecutiu que aconseguirien, doncs ja el van conquerir l’any passat.

Així doncs estem parlant d’un duel entre els dos millors equips del 2009. Un duel dels dos únics països que poden guanyar el 6 nacions; amb l’al·licient d’uns, els gal·lesos, de fer-ho a casa i assolir el segon torneig consecutiu; i amb l’anhel dels altres, els irlandesos, d’assolir el seu 2n Gran Slam de la història, i de retruc la Triple Corona 2009 (trofeu que s’emporta l’equip "britànic" que s’imposa a tots els altres).

Passi, el què passi, ho podrem seguir en directe per televisió, des de l’Estapera, gràcies a la col·laboració entre la 3quartsdeXV i el bar-cafeteria en qüestió. Serà el dissabte 21 a les 18.30h.

Resum del partit Irlanda - Escòcia del VI Nacions

Resum de la jornada de la Super 14

En marxa la Lliga Super Ibèrica de Rugby (SIR).

Després de molts quilòmetres, Diego Castejón, Guillermo Moraleda i Rafael Infante (Steelman Sports) i l’International Rugby Boardun, han aconseguit engrescar diversa gent vinculada al món del rugbi, per començar a l’abril, el que serà la 1a Lliga Superibèrica de Rugbi. Aquesta competició vol esdevenir una superlliga de rugbi de diversos equips de la Península Ibèrica que ajudi a professionalitzar aquest esport per tal de fomentar-lo i donar-lo a conèixer. El projecte compte amb l’apadrinament del conegut Michael Robinson, antic jugador de futbol i comentarista esportiu, que és un apassionat del rugbi i s’ha implicat al projecte. Robinson veu la Supieribèrica com un gran instrument per despertar l’interès del Rugbi al territori peninsular.

Tot i que la informació sobre aquesta competició era molt confusa fins fa uns quants dies, sembla que la Superibèrica començarà a rodar el 24 d’abril, un cop acabada la lliga de rugbi de la federació espanyola. Federació la qual s’ha mostrat , en algun moment, poc receptiva al projecte. Aquesta superlliga està emmirallada econòmicament a la NBA, i esportivament a la Magners League. Econòmicament es demana als clubs uns compromisos concrets per tal de garantir el pagament d’assegurances, el cost dels arbitratges i altres despeses típiques d’aquestes competicions. Aquestes despeses, s’espera sufragar-les a través dels ingressos obtinguts per patrocinadors, proveïdors oficials i socis col·laboradors. També s’espera ingressar diners mitjançant les retransmissions dels partits que oferiria la plataforma digital +, tot i s’havien mantingut converses amb altres cadenes. La intenció és que, com a mínim, es retransmeti un matx cada divendres al vespre, i en la mida de lo possible, s’elabori un programa específic de la competició.

Pel que fa a l’aspecte esportiu, s’ha optat a organitzar una competició a l’estil Magners League (competició del nord d’Europa on juguen equips de Escocia, Gales e Irlanda) per tal de potenciar el nivell i integrar sensibilitats, utilitzant l’esport com a vehicle de transmissió de vivències i valors. Així, en aquesta competició i la jugaran 6 equips en forma de franquícies, on cada any es podran renovant o introduint de noves. Els Equips de les franquícies estaran formats per 35 jugadors dels qual hi hauran 8 primeres línia, 5 Sub-23 i encara està per determinar el número de jugadors extracomunitaris. La xifra està entre 4 i 8 jugadors.

Qui jugarà la 1a. SUPERLLIGA IBÈRICA DE RUGBI 2009?

Si un principi la Superibèrica havia de comptar amb 4 equips portuguesos, 2 espanyols, 1 basc, 1 gibraltarenc i 1 català. Es va arribar a parlar de la participació d’algun equip català de l’Estat Andorrà, però al final la federació andorrana de rugbi (FAR) ho va desmentir.

Al final la competició arrenca tan sols amb equips de l’estat espanyol, tot i que la SIR, espera que en els anys següents, s’incorporin noves franquícies dels territoris abans esemntats.

Quins són aquests 6 equips que jugaran la 1a Super Ibèrica de Rugbi?

Doncs són 3 equips Espanyols, 1 Basc i 2 Catalans:

Equips Espanyols:	Equip Basc	Equips Catalans
Los Cartujanos Seu: Marina de Aljarafe (Sevilla) Estadi: La Cartuja	Korsarioak Seu: San Sebastian Estadi: Mini estadio de Anoeta	Catalunya Blaus Almogàvers Seu: Sant Boi de Llobregat (Barcelona) Estadi: Baldiri Aleu
Los Osos de Madrid Seu: Madrid Estadi: Alcobendas Rugby		Els Mariners Seu: Vila Joiosa (Alacante) Estadi: Vila Joiosa
Vacceos Cavaliers Seu: Valladolid Estadi: Pepe Rojo

L’aposta catalana en aquesta competició, ve de la mà de la Santboiana, com no podria ser d’una altra manera. L’equip del principat , ha més de ser l’introductor del rugbi a la part sud del nostre país i a l’estat espanyol, és un referent en aquest esport.

L’equip del Baix Llobregat vol obrir la franquícia a la resta de clubs del principat, d’aquí el nom Catalunya Blaus Almogàvers, un nom prou ampli per encabir a tots aquells clubs catalans que ho desitgin. És de destacar, el terme "Almogàvers", un nom que en principi no hi apareixia, però que ara s'inclou, i recorda molt a l'equip XV Almogàvers una experiència catalana molt romàntica de percebre el rugbi, que ja en parlarem un altre dia. Sigui com sigui, els Catalunya Blaus Almogàvers estan a punt i ja compten amb equipament i escut propis.

Equipament oficial dels Catalunya Blaus Almogàvers

Escut de l'equip del principat.

Per desgràcia no sabem res de l’equip del País València, i tampoc us podem adreçar-vos cap a cap pàgina web oficial del campionat. De fet, tot el procés de creació ha estat envoltat d’obscurs silencis i secrets, a voltes de desinformació i tot, que només s’han trencat a través de petites comunicacions publicades per un mitjà de comunicació que sembla que es perfila com a patrocinador del campionat. Aquest “afortunat” ha estat el Diario AS.

El què si us podem dir és que, si us interessa, des de la penya podem organitzar una escapadeta a Sant Boi per veure algun matx. Ah!! I també us podem passar el calendari del campionat!! Aquí el teniu:

El 6 nacions, un torneig incomparable.

El torneig de les sis nacions de rugbi, ha esdevingut un referent dins i fora del món de l’esport. Aquest campionat ha patit diverses variacions des del 1883, any en que es va crear en forma de campionat britànic, on competien Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda. Variacions en les regles del joc, la inclusió de dos nous equips, França (al 1910) i Itàlia (a l’any 2000), o el reconeixement de l’equip guanyador com a Campió d’Europa (títol reconegut a partir del 1996), són una de les mostres dels canvis que ha sofert aquest esdeveniment.

Però que el fa tan particular aquest campionat?

Aquesta festa del rugbi, és una mostra immillorable per conèixer i sentir el rugbi a fons. En ell si reflecteix l’alta competitivitat dels equips quan són al terreny de joc, però alhora es manté al màxim el respecte per el rival dins al camp i a les grades. És viu més com una festa, que com una simple competició esportiva, però això no vol dir que no hi hagi rivalitat entre els equips. Una prova palpable d’aquest fet, són els diversos trofeus que entren en joc en aquesta competició. Fem-los-hi un cop d'ull :

• la Copa Calcuta al vencedor entre Anglaterra i Escòcia.


• la Triple Corona a l'equip britànic que s'imposa als altres tres.


• el Millenium Trophy al vencedor entre Anglaterra i Irlanda.


• el Trofeu Eurostar al vencedor entre França i Anglaterra.


• el Gran Slam a l'equip que és capaç de vèncer en tots els partits.


• la Cullera de fusta a l'equip que perd tots els partits.

El torneig es juga en forma de "lligueta", tots contra tots, a una sola volta, l'equip que guanya més jornades s'acaba emportant la RBS Six Nations Championship Trophy. Després entren en joc tots els altres títols detallats abans. Aquests títols són un encant més d’aquest campionat. El més preuat, a part del trofeu del campió, és el Gran Slam, un premi que dóna prestigi a l’equip ja que guanyar tots els partits, i no perdre'n cap, suposa un gran mèrit esportiu. En tots aquest anys, només s’ha aconseguit 34 cops, essent Anglaterra, amb 12 ocasions, qui més cops se l’ha emportat.

L’altre "premi", que també caracteritza el campionat, és la Cullera de Fusta, que ve a ser l’antítesis del Gran Slam. És obvi que ningú el vol guanyar, ja que se l'emporta aquell que ha perdut tots els partit. Per tant, tots els equips es deixen la pell al camp per no emportar-se'l capa a casa. De fet, en els darrers 3 anys no l'ha "guanyat" ningú, mostra palpable de la gran igualtat que hi ha entre els equips i l'esforç que realitzen els darrers de la classificació, per no endur-se la cullera.

Com va el sis nacions d'enguany?

Mirem la classificació:

Veiem que Irlanda pot guanyar el Gran Slam, en cas de guanyar els dos partits que resten. Seria el segon cop en tota la història que el podria assolir, però no serà fàcil. L'hi resten dos partits fora de casa. Concretament un contra Escòcia i la darrera jornada, contra Gal·les. D'altra banda, Itàlia, tot i jugar a casa, ho té molt difícil per no "guanyar" la cullera de fusta, doncs els dos partits que li resten són contra Gal·les, el vigent campió, i contra França, un altre favorit.

Descartant Escòcia i Anglaterra, per les seves dues derrotes, la lluita sembla estar entre els tres primers. A priori, Gal·les és qui ho té més fàcil, doncs li queden per jugar els dos darrers partits a casa. Irlanda i França juguen els seus respectius matxs a camp contrari. Aquesta 4 jornada podrem gaudir de 3 grans partits:

Itàlia-Gal·les: Saltarà la sorpresa o es reafirmara Gal·les com a candidat al títol?

Escòcia-Irlanda: Donarà el cop d'efecte Escòcia o podrà seguir optant al seu 2n Gran Slam de la història i a una altre Triple Corona?

Anglaterra-França: Treuran el seu orgull els anglesos o serà França qui farà un altre pas cap a la primera posició?

Tres partits amb grans al·licients, tots ells els podrem seguir per televisió al Bar Cafeteria L'Estapera. Te'ls perdràs? Vine, agafa la teva cervesa i viu en directa la penúltima jornada!

4 badocs a l'Aimé Giral

Des de la "fundació" de la penya "3quartsdexv" (el dimarts 17 de febrer de 2009), el partit USAP- Montpellier era el primer partit que jugàvem a casa. Empesos per l’eufòria del moment, uns membres de l’associació, vam decidir anar a veure aquest matx a l’Aimé Giral. I sincerament, crec que va ser una molt bona pensada. Un ambient de festa, de disbauxa i alegria, envaeix els voltants de l’Estadi Aimé Giral a Perpinyà, quan juga el nostre equip. L’experiència, va ser molt bonica i diferent, i és per això que us escric un petita crònica. No és una crònica per fer-vos venir enveja, sinó perquè us animeu a venir el 25 d’abril, data que proposem per fer el primer desplaçament "oficial" del 3quartsxv (si és que al final juguen aquell dia i no el 24). Per cert, què vol dir en català tenir el cap “a tres quarts de quinze”? Vol dir que es té el cap malament, estar molt distret. Per tant, si estem distrets és perquè badem, i si badem és perquè som uns badocs (o també es pot dir badabadocs). Eus açí la raó del títol: 4 badocs a l’Aimé Giral, 4 membres del 3quartsdexv a l’Aimé Giral.

Crònica

Després d’estar badant una estona i sortir mitja hora més tard de l’horari que havíem previst, vam deixar Terrassa per anar cap a Perpinyà, amb la primera representació del “3quartsdequinze”. En “Bitxu” (en Xavi del barri de St. Llorenç, Terrassa), en Roma (de Rubí), i un servidor (del Bonaire, Terrassa), vam emprendre el nostre viatge amb cotxe fent una petita parada al poble del costat, Sabadell, on hi vam recollir en Miqui (que també és de Terrassa, però que viu desterrat per amor).

Després d’uns quants minuts en cotxe, una parada per posar benzina i una parada per inflar una roda punyetera que ens va espantar, vam arribar a la Catalunya nord. Veient que era molt aviat, vam decidir arribar-nos fins a la frontera, i vam continuar passat Perpinyà, fins a Salses. Vam fer una petita volta, ens vam fer unes fotografies a l’entrada del Poble i vam veure el Castell a distància, ja que com a bons catalans, ens feia mandra deixar el cotxe, pagar l’estacionament i les entrades pertinents.

Des de Salses, vam anar cap a Perpinyà per carretera i vam arribar a l’estadi, passant per davant del camp dels Dragons Catalans del Rugbi a XIII. A dos o tres carrers de l’Aimé Giral, vam poder aparcar, tot va anar molt ràpid i sense complicacions. Un cops baixats del cotxe, vam poder percebre ambient de Rugbi. Gent amb banderes, samarretes i bufandes, molts d’ells eren gent de Montpellier que es barrejaven amb la gent local sense cap problema.

Mirant el rellotge, observant que encara ens quedàvem unes hores, vam decidir buscar un bar i fer unes cervesetes. No sabíem si les de l’estadi serien amb alcohol i volíem omplir els dipòsits abans del partit. Eps! No malpenseu, no és alcoholisme, simplement, teníem set d’una bona cervesa i cap de nosaltres no coneix cap “sense alcohol” que tingui tan bon gust com les que sí que en tenen. ;-) Després de buscar i buscar un bar típic, d’aquells que tenen un barra llarga i taules per seure, vam desistir i vam dirigir-nos al “Western”, una mena de bar-restaurant petitó, on ens van servir unes heinekens i poc després vam dinar uns plats combinats a preus més o menys raonables. El Western realment és un lloc acollidor, el menjar era passable, però l’amabilitat dels seus propietaris era d’agrair. Vam entendre’ns-hi una mica en portuguès, una mica en espanyol, una mica en francès i una mica en català. Brutal! Fetes les postres i “assaborint” els cafès amb un anís que no puc recordar-me’n del nom i que segons la mestressa del local, és com un Maria Brizard però un pèl més sec (a hores d’ara encara li estem buscant les similituds amb el Maria Brizard), vam pagar i ens vam dirigir al camp.

A l’Aimé Giral, ambient, molt ambient i molt “bon rotllo”. Barreja de gent dels dos equips, catalans del nord i del sud, seguidors experts i seguidors novells, ... una gresca i una barreja de colors molt viva i agradable. Com a bons turistes, vam decidir anar a la botiga, on l’Albert es va enamorar d’una dependenta i a en Xavi li van demanar de manera excessivament educada, que deixés la bossa on portàvem menjar a l’entrada de la tenda. La botiga està molt bé, hi ha de tot i per a tothom. Els preus una mica alts, però en el món de l’esport ja se sap que sol passar: Una samarreta, li cuses un escut i patapam ... el preu es multiplica màgicament per 2 o per 3.

De cop, soroll!! Merda!! el partit ja ha començat i nosaltres badant amb les compres. Agafem la bossa i anem a canviar els nostres “eurus” per els “tincset” (moneda oficial de l’USAP que al canvi surt a 1 “tincset”= 1,5 euros ( i els preus: 2 Tincset = 1 cervesa, 3 Tincset = 1 sandwich).

Un cop trobats dins el camp a les graderies, vam constatar que el rugbi no és futbol. No només perquè no hi ha porteries i juguen 15 enlloc de 11, sinó perquè tothom seu barrejat, locals i visitants. S’intercanvien bromes uns amb els altres i ningú no falta el respecte a ningú. Les decisions dels arbitres són inapel·lables i ningú les discuteix un cop han estat preses. La gent pot entrar amb banderes que porten pals, doncs saben que no hi ha cap mena de perill que ningú la llenci contra el cap de ningú. Eps!! I el més important, la cervesa de l’Estadi porta alcohol!!! I pel que sembla, és molt tradicional veure el matx amb la cerveseta a la mà. O pot ser no, pot ser ho vam fer molt tradicional nosaltres. Bé, bromes a part, vam xalar de l’ambient i del partit. Al final, 50 a 13, un partidàs. També em va xocar que a la gent no els hi preocupava gaire que el seu equip perdés, no és que no animessin, o que no sentissin l’equip, sinó que no hi és aquell sentiment malaltís de voler guanyar el partit perquè és el meu equip i ha de guanyar perquè sí!! No, allà sembla que la gent assumeixi que qui guanya el partit és perquè s’ho mereix, ja sigui perquè ha jugat millor o perquè ha tingut més sort. Clar que en aquest enfrontament esportiu ja va haver-hi un moment que quedava bastant clar qui guanyaria, però no recordo que l’ambient, i aquesta sensació, variés gaire des del minut 1 fins al final.

I un cop acabat el partit, el “tercer temps”. Tot sortint de l’Estadi vam fotografiar-nos amb gent de Montpellier i amb algun català autòcton que parlava català (sí!! N’hi molt pocs, però encara en queda algun!!). Després cap al local de la penya bronca 2003, a fer més cervesetes i establir contactes. Quin local!! Si heu entrat a la seva web www.bronca2003.fr , ja l’haureu vist. Si pugeu a veure algun partit, hi heu d’anar perquè allà s’hi respira festa i bon ambient. Vam conèixer l’Henry i ens van tractar de meravella, l’únic que ens va sorprendre negativament, que dels 15 o 20 que hi havia per allà, ningú parlava català. Eps mentida!! N’hi havia un que sabia dir: Nas, dit, ull ... Suposem que en “Jan petit com balla” haurà contribuït a fomentar la llengua, una vegada més.

La nostra visita va finalitzar al centre de Perpinyà, a la botiga de l’USAP, i amb la típica visita al Castellet. Després de prendre un cafè a un bar del costat tot enraonant del omnipresent barça amb el propietari del local, vam decidir tornar cap al Vallès, amb el regust d’aquell qui prova un pastís boníssim i que té ganes de repetir.

Família, el 25 d’abril tots cap a Perpinyà!!